Psicosalut Centre de Psicologia Sanitària

Relacions de Parella

MARK ASO ROLDÁN

Psicòleg Sanitari

Actualitzada el 28/04/2020

Facebook Instagram Linkedin

L'Amor

Al principi tot sorgeix amb una allau d’emocions i eufòria, la qual sempre ve acompanyada de noves experiències i nous plaers, cosa que no fa més que augmentar la nostra dependència vers aquesta situació. Et fa sentir viu. O viva. Un motiu suficient per aixecar-te a l’endemà, o esperar amb anhel el cap de setmana. Cada detall s’associa amb aquesta voràgine d’emocions: olors, llocs, temps, objectes, cares, situacions. Mentrestant, tots els altres aspectes de la teva vida deixen de tenir importància i més temps li dediques a buscar i a compartir aquests moments. El temps transcorregut entre aquests instants es fa etern. Només sembles estar lúcid en aquestes trobades i, quan no els tens, el temps s’omple d’un dolorós anhel i desig.

Aquest relat dés el d’una història d’amor entre dues persones. És una història d’addicció a la cocaïna. I és que l’amor, específicament l’amor passional, té més d’addicció que no de sentiment i emoció pura i immaculada, com se’ns explica en les històries des de petits. I és que, certament, aquest tipus d’amor tampoc sorgeix en el buit. Aquest és un element essencial per a la supervivència de l’espècie. Pensem-ho bé: una reacció d’aquesta intensitat, força una relació prou potent i duradora com per a poder garantir la descendència i llegar l’herència genètica. Especialment per a nosaltres, els homo sapiens, on els embarassos es caracteritzen per la seva llarga durada, i el camí dels nostres fills cap a la plena autonomia és considerablement llarg.

No obstant això, la nostra societat contemporània ha pres la part pel tot. Ha reduït el concepte “amor” a aquesta fase concreta de la relació. I quan això desapareix, pensem que s’ha esvait l’amor. I llavors és quan arribem a l’absurd: aquella reacció biològica destinada a assegurar el vincle amb la parella és la mateixa que acaba trencant moltes relacions. En altres paraules, és cert que l’amor romàntic, tal com el coneixem, no sorgeix en el buit; hi ha un substrat neuro-biològic que sosté aquesta voràgine d’emocions. No obstant això, tot l’edificat al voltant del concepte de l’amor romàntic ha adquirit una posició extrema sota l’aparença de l’única veritat possible. Per aquest motiu, cal entendre que l’amor és molt més que això. És molt més que l’amor passional romàntic dels primers mesos.

Tanmateix, com venim dient, el model de l ‘amor romàntic és el model normatiu i hegemònic de la nostra societat. Impregna totes les nostres relacions, el nostre dia a dia, està en les sèries, pel·lícules, llibres, revistes, ens el trobem en els contes i històries de la nostra infància, en cançons o poemes, en imatges. Està a tot arreu. Fins i tot li dediquem dies concrets de l’any en què celebrem i exaltem aquesta concepció de l’amor. Sense entrar en disquisicions d’índole política, només cal veure el rebuig que ens produeixen els matrimonis concertats. Però, tanmateix, si extirpem tot l’edificat sobre l’amor, totes aquestes capes de pintura, aquest té més d’addicció que d’emoció pura, immaculada i honesta. De fet, el relat escrit en el primer paràgraf adquireix una aparença desagradable i perillosa sota la llum de l’addicció a les drogues.

Així doncs, sense pretendre entrar en profunditat en la neuroquímica cerebral, podem dir que les addiccions i l’amor romàntic tenen en comú les 5 substàncies més importants que intervenen en la comunicació cerebral (Bosch et al., 2009). Aquests són:

  • La Dopamina, vinculada al reforç, al plaer i a la recompensa
  • Els Opioides, que intervenen i modulen els efectes gratificants i reforçadors del menjar, l’aigua, el sexe i altres recompenses, així com el dolor i la temperatura corporal.
  • L’Hormona Alliberadora de corticotropina (CRH), que s’encarrega de la regulació de l’estrès i està involucrada en els processos d’abstinència.
  • L’Oxitocina (OT) i l’Arginnina-Vasopresina (AVT), les quals es relacionen amb les conductes maternals i paternals i juguen un paper molt important en el vincle de la parella i la generació de llaços afectius.

Però llavors, què és l'Amor?

No ha existit mai cap període en la història en què fos més fàcil trobar parella. Hi ha infinitat de tecnologies de la comunicació que ens ajuden a fer un “match“: tinder, Grindr, Meetic, Adopta un Tio, Happn, POF, Match, Badoo, OkCupid, Shakn o Bumble, són algunes aplicacions mòbils que permeten buscar parella. Aquestes tecnologies ens faciliten connectar amb la nostra “mitja taronja”, la nostra “ànima bessona”. No obstant això, cap d’aquestes aplicacions ens ha permès de respondre a la pregunta que ens feiem al títol. I no ho ha permès perquè estem buscant respostes on no n’hi ha. No existeixen les “mitges taronges”, ni les “ànimes bessones”, ni les “altres meitats”, ni tampoc la “predestinació”. És una il·lusió, formada en base a tots els components neuroquímics anteriorment esmentats. I és que cal tenir una cosa ben clara si volem construir relacions sanes: no som persones incompletes ni la nostra finalitat última a la vida és trobar la persona perfecta. L’error, doncs, rau en pensar que la compatibilitat inicial, que les coincidències i semblances inicials, són un requisit indispensable per a connectar amb una persona quan, en realitat, és una meta que s’anirà construint a mesura que les dues persones es coneixen i la relació creix. No obstant això, fer “match” és important per una raó: fent un símil amb les arts culinàries, per gaudir d’un bon convit, calen uns ingredients que ballin en harmonia.

D’altra banda, també ha de quedar clar que les relacions a llarg termini no poden viure en la voràgine constant d’emocions que suposa el període de l’amor romàntic. L’amor va molt més enllà, és molt més ampli. I pretendre reduir-lo a aquesta fase concreta, condemna a un patiment perpetu en la recerca d’un impossible. Si ens hi fixem, la recerca de la passió constant i del benestar absolut, és un impuls que té moltes coses en comú amb el consum de drogues. Discussions constants acompanyades de reconciliacions, ruptures, infidelitats, gelosia patològica, manipulació emocional, o conductes impulsives, són algunes de les conseqüències de buscar aquest tipus d’amor. Per tant, seguint amb el símil del nostre àpat, pretendre “mantenir la flama”, tampoc és un camí adequat, ja que l’amor no hauria de representar un excessiu esforç o sacrifici. No cal identificar l’amor amb la flama, perquè no ho és. El foc serveix per a cuinar, però si els ingredients del menjar no es treballen adequadament, no pot servir-se un menú de massa qualitat, per més que ho sotmetem a l’acció de les brases. A més, l’amor de qualitat no és fast food; es cuina a foc lent.

Així mateix, en aquest punt hem d’afegir que l’amor abasta molt més que les relacions de parella. Sentim amor pels nostres pares, germans, fills, amics, companys de treball, etc., i la neuroquímica cerebral intervinent és pràcticament la mateixa. És a dir, l’amor el trobem a la base de totes les relacions humanes, en el que convenim a anomenar vincle.

Fins aquí ja hem vist dos elements importants: els ingredients amb els quals cuinem, i el temps de cocció. Tanmateix, falta el més important: el tractament que li donem a aquests ingredients. És a dir, el tipus de tall, les proporcions, les salses, les espècies, la maceració d’alguns dels ingredients, etc. Al principi, tot això resulta molt fàcil, perquè qualsevol cosa ens sembla bé, com la primera vegada que fem un ou fregit. No obstant això, amb el temps, cal aprendre a cuinar. I per això, de vegades necessitem ajuda externa.

Si vols conèixer quin tipus de relació comparteixes amb la teva parella, CONTACTA'NS

644 680 623

Els Ingredients

Compromís: és important tant que hi hagi compromís per les dues parts, com que tots dos comparteixin un nivell similar de compromís. És a dir, el compromís per la relació deu ser moderat-alt, equitatiu i equilibrat. Una relació en què existeix aquest tipus de compromís és una en la qual tots dos components se centren en potenciar les seves qualitats mútuament, cosa que condueix a la identitat com a parella en comptes d’identitats separades com a individus. L’element nuclear del compromís és l’interès mostrat en la continuació i el progrés de la relació. Es tradueix en la idea d’un “nosaltres”, que es troba entre les primeres prioritats d’una persona. Realitzar plans junts, invertir temps o diners, o presentar la parella a amics i familiars, així com no amagar la relació davant de potencials pretendents són exemples d’un compromís elevat. En aquest sentit, un alt compromís mutu afavoreix que el resultat sigui més gran que la suma de les seves parts i que s’experimenti un major nombre d’emocions positives, cosa que es tradueix en una qualitat superior de la relació. Per contra, les relacions amb un compromís asimètric, en les quals una de les baules de la parella inverteix més que l’altra, solen tenir un pitjor ajust, un major nivell de conflicte, i nivells d’agressió superior, així com un major nombre de ruptures (Stanley et al., 2017).

Confiança: la confiança es caracteritza per tres elements fonamentals. La “fe” en la parella, és a dir, la creença que la parella et comprendrà i donarà suport en tot moment; la previsibilitat, és a dir, la complicitat que fa que en tot moment un membre de la parella pugui predir el que farà l’altre; i la transparència (Fletcher, Simpson i Thomas, 2000). Un error freqüent és pensar que la confiança es pot forçar, de manera que la gelosia s’atribueixen a la manca de confiança en l’altre i se li exigeixen proves i evidències que garanteixin la confiança. Tanmateix, la confiança és bidireccional i es construeix des de l’altruisme: un obté confiança quan confia en l’altre. Per tot això, dins de la confiança, també s’inclou el respecte vers l’autonomia individual de l’altre.

Afecte: les expressions d’afecte són extremadament importants en la relació de parella. És molt comú que les mostres d’afecte vagin disminuint amb el temps, cosa que condueix inevitablement a una pitjor qualitat dins de la relació (Huston et al., 2001). Aquest afecte compleix la funció de mantenir l’atracció interpersonal mitjançant l’acceptació i l’aprovació (Wills, Weiss i Patterson, 1974). Com a exemples de mostres d’afecte podem anomenar la realització de compliments o felicitacions pels èxits de l’altre, dir “t’estimo”, etc. També es poden incloure aquí les carícies i moixaines que donem a l’altre. En canvi, les mostres d’ira, impaciència, alçar la veu o fer crítiques són mostres de tot el contrari.

Flexibilitat: aquesta característica és important perquè les diverses transicions per les quals passa la parella poden afectar el nivell de compromís. Per exemple, mudar-se a un habitatge comú o tenir fills pot ocasionar un compromís asimètric en la relació, on una de les parts té un major compromís per mantenir la relació que l’altra.

Igualtat: en general, podem dir que la parella arriba a menors nivells de conflicte i majors nivells de qualitat quan tots dos membres de la parella comparteixen igualitàriament la divisió de les tasques de la llar i la participació en la presa de decisions. En aquest cas, no només estem parlant d’un valor, com és la igualtat, i d’una conducta, com és la distribució equitativa de les tasques. També estem parlant d’altruisme, empatia i justícia dins de la parella.

Tipologies de Parella

En base a les dinàmiques que s’estableixen entre tots els elements descrits anteriorment, es poden conceptualitzar 5 tipus de relació de parella. En general, aquestes parelles solen diferir en els mètodes de resolució de problemes i conflictes que se succeeixen en el si de la parella al llarg dels anys, així com en l’afecte que es dediquen. Aquests conflictes poden ser molt variats però, en termes generals, solen versar sobre el sexe, les mostres d’afecte, la gelosia, el repartiment de tasques domèstiques, la família i amics, les activitats d’oci, o les dificultats econòmiques i la presa de decisions (Lavner, Karney i Bradbury, 2014). I tot això té conseqüències a nivell de felicitat conjugal i de parella.

  • Volàtil: experimenten grans nivells de conflicte, tot i que també experimenten alts nivells de comportaments positius. Seria el tipus de parella que es manté sobre la base del cicle conflicte-reconciliació, quedant atrapada en l’etapa de l’amor passional, i sense possibilitat d’evolució als següents estadis de la relació.
  • Hostil: en aquest cas, els membres experimenten alts nivells de conflicte acompanyat d’uns nivells baixos de comportaments positius.
  • Hostil-desaferrada: en aquest cas, solen dur vides més independents i, en general, eviten el conflicte. No obstant això, ocasionalment es poden embrancar en breus conflictes però de gran intensitat i, sovint, sobre assumptes trivials. Els tres tipus de parella descrits fins ara tenen més probabilitats de dissoldre’s, pel fet que tots tenen un alt nivell de conflicte i una mala gestió del mateix, en els quals es donen comportaments defensius i ofensius per igual.
  • Validadora: aquest tipus de parella intenta reduir el conflicte i només dedicar-lo als aspectes més importants de la seva relació. És a dir, només lluiten aquelles batalles que val la pena lluitar. I fins i tot, quan aquest conflicte apareix, cada membre de la parella valida i comprèn del punt de vista de l’altre, de manera que d’aquest conflicte se n’extreuen elements positius. Aquest tipus de parella és el més igualitari de tots. Entre ells existeix un bon estil de comunicació, tant de les seves emocions i sentiments, com dels seus problemes, a més de professar grans habilitats d’escolta i suport entre ells (Kamp Dushan i Taylor, 2011). En aquest sentit, aquest tipus de relació s’associa amb una major qualitat en la relació.
  • Evitativa: tendeixen a minimitzar el conflicte i a evitar-ho. Es caracteritzen per mostrar nivells baixos de companyonia i de vides més independents que en parella. No hi ha un “nosaltres” o aquest és molt feble. En altres paraules, són aquelles parelles que comparteixen poques coses de les seves vides, que tenen poques coses en comú i fan poc esforç per a tenir-les. No obstant això, contràriament al que podríem pensar, aquestes parelles no solen trencar amb facilitat, probablement pel fet que maximitzen el que comparteixen i minimitzen les diferències. Tot i així, el problema d’aquesta tipologia de parelles rau en el nivell de satisfacció, que sol ser baix.

Un cop vist això, passem a explicar l’últim ingredient, comú a totes les receptes. És el que els uneix a tots i, tanmateix, és al que menys atenció se li sol donar. Parlem de la comunicació, que seria l’oli en el nostre símil gastronòmic. La comunicació permet lligar tots els ingredients, ja que facilita l’empatia, la comprensió, la resolució de problemes i l’assertivitat dins de la parella. És evident que si una parella sap comunicar-se, tendirà a establir relacions igualitàries, serà més flexible, mostrarà més afecte i confiarà més en l’altre. Així doncs, passem a explicar aquest component tan important. No obstant això, demanem disculpes per endavant perquè, en endinsar-nos al món de la comunicació, ineludiblement hem d’utilitzar uns termes amb els quals estem poc familiaritzats.

La Comunicació en la Parella

La comunicació no és un procés lineal emissor-missatge-receptor, tal com aprenem a l’escola. És un fenomen molt més complex en el qual cal tenir en compte el codi, el canal i el context, així com les expectatives de la persona que el transmet i les de la que el rep. A més, és important deixar clar que no comunicar-se és impossible, ja que tota conducta en una situació d’interacció té el valor de missatge: el silenci, la mirada, la postura, el timbre i el to de veu, o els gestos són interpretats pel nostre interlocutor i adquireixen el valor de missatge. Per tot això, la comunicació és més un procés circular i constant que lineal i limitat en el temps. Per saber més sobre els elements que intervenen en la comunicació, pots consultar el nostre apartat de Relacions Socials. Un cop entès això, passem a explicar els tipus de comunicació que poden donar-se entre dues persones. Només hi ha dues, la interacció simètrica i la complementària (Watzlawick, Bavelas i Jackson, 1991).

Respecte a la primera, les relacions es basen en la igualtat (aquest aspecte no cal entendre-ho en termes ideològics, sinó en termes relacionals). Això implica que cada un dels membres de la parella tendeix a igualar la conducta de l’altre de forma recíproca, com en una mena de competició. Tots dos participants es mesuren contínuament i responen en conseqüència perquè no quedi mai un per sobre de l’altre. Per això, es pot dir que les definicions que cadascú fa de si mateix i de la relació, divergeixen. En altres mots, cada un defineix la situació en els seus propis termes i intenta imposar-la a l’altre. Moltes discussions en la parella s’originen per aquest motiu, ja que tots dos volen tenir raó i cap cedeix per a trobar-se en un punt d’equilibri. Per exemple, els membres de la parella poden dedicar-se a comptabilitzar el nombre de vegades que netegen els plats, fan el menjar o altres tasques domèstiques, i iniciar una discussió quan troben algun tipus de discrepància.

Quant a la segona, les relacions es basen en la diferència, cosa que implica que els dos membres queden “encaixats”, com si de peces d’un puzle es tractés. En aquest cas, com que les posicions són diferents, un membre ha d’ocupar necessàriament la posició superior o primària, mentre que l’altre ha d’ocupar la inferior o secundària. Les conductes de les dues persones s’interrelacionen formant un sistema on cada posició afavoreix i reforça la de l’altre. En conseqüència, les definicions de la relació encaixen. Seguint amb l’exemple anterior, en aquest cas, els membres de la parella es repartirien les tasques de la llar i cadascú es responsabilitzaria de la seva, sense qüestionar les que realitza l’altre o com les fa.

Un tipus de relació no és millor que l’altra. De fet, és difícil trobar-les en les seves formes “pures” i, quan apareixen, habitualment solen convertir-se en relacions tòxiques amb el temps. En altres paraules, cadascuna d’aquestes formes de relació, ja sigui la simètrica o la complementària, pot adquirir un caràcter patològic quan es fan massa inflexibles i extremes i, per tant, es produeix una progressió exponencial cap a l’abisme. Això s’ha vingut a denominar cismogénesis simètrica o complementària.

  • En el cas de la relació simètrica, es pot produir una escalada, llaurada de conflictes diversos, que pot acabar en una ruptura violenta de la relació. Aquest estat patològic de la relació, per tant, es caracteritza per una guerra oberta entre els dos membres, la qual cosa pot desembocar en faltes de respecte, crits, agressions verbals, i fins i tot físiques.
  • Pel que fa a la relació complementària, l’estat patològic sorgeix quan l’encaix entre els dos membres de la relació és massa rígid. En aquest cas, un dels membres, diguem-li “B” accepta i confirma sempre les definicions de la relació que fa l’altre membre, diguem-li “A”, però aquest últim mai permet que “B” defineixi res, condemnant-lo a la anòmia, a la inexistència. És a dir, un dels dos ho decideix tot i l’altre no té ni veu ni vot. En aquest espai s’ubicarien molts casos de violència dins de la parella, on un dels dos pols de la relació es troba totalment anul·lat, mentre que l’altre pol és capaç de dictar tots els aspectes de la realitat de tots dos.

Referències

Bosch, O. J., Nair, H. P., Ahern, T. H., Neumann, I., i D., Young, L. J. (2009) The CRF system mediates increased passive stress-coping behavior following the loss of a bonded partner in a monogamous rodent. Neuropsychopharmacol 34, 1406–1415

 

Fletcher, G. J. O., Simpson, J. A., i Thomas, G. (2000). The Measurement of Perceived Relationship Quality Components: A Confirmatory Factor Analytic Approach. Personality and Social Psychology Bulletin, 26(3), 340–354. doi:10.1177/0146167200265007

 

Huston, T. L., Caughlin, J. P., Houts, R. M., Smith, S. E., i George, L. J. (2001). The connubial crucible: Newlywed years as predictors of marital delight, distress, and divorce. Journal of Personality and Social Psychology, 80(2), 237–252. doi:10.1037/0022-3514.80.2.237

 

Kamp Dush, C. M., i Taylor, M. G. (2011). Trajectories of Marital Conflict Across the Life Course. Journal of Family Issues, 33(3), 341–368. doi:10.1177/0192513×11409684 

 

Lavner, J. A., Karney, B. R., i Bradbury, T. N. (2014). Relationship problems over the early years of marriage: Stability or change? Journal of Family Psychology, 28(6), 979–985. doi:10.1037/a0037752 

 

Stanley, S. M., Rhoades, G. K., Scott, S. B., Kelmer, G., Markman, H. J., i Fincham, F. D. (2017). Asymmetrically committed relationships. Journal of Social and Personal Relationships, 34(8), 1241–1259. https://doi.org/10.1177/0265407516672013

 

Watzlawick, P., Bavelas, J.B., i Jackson, D. (1991 ). La comunicación patológica. Teoría de la comunicación humana. Interacciones, patologías y paradojas . Barcelona: Editoral Herder.

 

Wills, T. A., Weiss, R. L., i Patterson, G. R. (1974). A behavioral analysis of the determinants of marital satisfaction. Journal of Consulting and Clinical Psychology, 42(6), 802–811. doi:10.1037/h0037524