La CIÈNCIA en PSICOLOGIA
PsicoSalut busca ajudar a entendre la conducta humana, pròpia i dels altres, des d’una perspectiva científica. Això ho fa aportant informació veraç i de qualitat sobre totes aquelles branques de la psicologia que s’han sotmès a la llum de la ciència.
Tipus de Problemes, Dificultats i Trastorns
En aquesta classificació podràs trobar informació relacionada amb reptes, problemes i dificultats del dia a dia, tant a nivell individual, com de família, fills i relacions socials. Fes click sobre la fotografia per a més informació.
Sol·licita una consulta a PSICOSALUT per rebre assessorament
Diagnòstic Psicològic
Hi ha diversos manuals i sistemes de classificació dels trastorns i alteracions psíquiques més rellevants. Els més coneguts són la CIM-11 i el DSM-5 i són útils tant per al diagnòstic com per al tractament. Aquests manuals es realitzen amb una fonamentació empírica, és a dir, mitjançant la realització de múltiples investigacions i el consens d’experts independents, de manera que tot el que s’exposa en ells disposa d’evidència científica molt rellevant.
Ambdos manuals tenen moltes coses en comú i es basen en la manifestació de símptomes per part de client o pacient. Un símptoma pot ser ansietat, tristesa, irritabilitat, etc. En aquest sentit, quan diversos d’aquests símptomes s’agrupen i relacionen entre si, parlaríem d’una síndrome. Finalment, si d’aquesta síndrome se’n coneixen les causes, es considera un trastorn, com ho poden ser els trastorns depressius. Molts dels trastorns classificats en els dos manuals tenen una idèntica denominació.
Les crítiques que es fan a aquest tipus de manuals vénen derivats, principalment, de l’etiquetatge de persones i del possible risc d’estigmatització social i individual de la persona que ha estat etiquetada. No obstant això, a dia d’avui aquests diagnòstics solen ser una guia per al psicòleg, el qual ha de realitzar exploracions més profundes, aglutinar gran quantitat de dades i interpretar el sentit dels símptomes en un context social més ampli per a poder oferir un diagnòstic precís. Finalment, també és important assenyalar que un diagnòstic donat a un pacient no és senyal de quelcom greu, incurable o d’estar boig. Una etiqueta és un punt de partida des d’on començar a prendre mesures si no s’han pres abans, de manera que molts d’aquests diagnòstics són revisables i reversibles.
DSM-5
Es tracta del manual elaborat per l'Associació Americana de Psiquiatria (APA) i la publicació del seu 5a edició data de l'any 2013. Les seves sigles fan referència a «Diagnostic and Statistic Manual of Mental Disorders» i es tradueix com Manual Diagnòstic i Estadístic de Trastorns mentals. En aquest manual, únicament i exclusivament s'hi inclouen problemàtiques relacionades amb la psicologia, psiquiatria i salut mental.
Disposa de tres seccions, i en la seva secció segona s'estableixen 21 categories de trastorns i disfuncions, entre les quals s'hi troben els trastorns d'ansietat, depressius, relacionats amb traumes, de la conducta alimentària, sexuals, etc.
CIE-11
Aquest manual és elaborat per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i és completament electrònic. Actualment ja es pot consultar encara que la seva entrada en vigor està prevista per a l'1 de gener de l'2022. Les seves sigles fan referència a "Clasificación Internacional de Enfermedades". En aquest cas, el manual de l'OMS no analitza únicament els trastorns mentals, sinó el conjunt de totes les malalties mèdiques, trastorns i alteracions que poden existir en l'organisme humà.
Als capítols 6 (Trastorns mentals, del comportament i del neurodesenvolupament), i 7, (trastorns del cicle de la son i la vigília), es troben els principals trastorns relacionats amb la psicologia i amb la ment humana. En el seu conjunt conformen 29 categories de trastorns.
Añade aquí tu texto de cabecera
Problemes i dificultats de la vida quotidiana
Afortunadament, la psicologia no només s’aplica quan ja existeix una síndrome o un trastorn. Com s’ha comentat més amunt, les síndromes són conjunts de símptomes que correlacionen entre si per formar una única entitat nosològica (classificable). Tanmateix, això no vol dir ni que els símptomes es donen tots alhora, ni que estiguin sempre presents, ni tampoc que sempre siguin exactament els mateixos o igual d’intensos. Aquí és on juga un paper fonamental la prevenció en la salut psicològica.
En aquest sentit, es pot dir que molts desordres i alteracions de caràcter més greu sorgeixen per la cronificació i agreujament d’uns pocs símptomes que apareixen de forma insidiosa. Aquests mateixos símptomes solen combinar-se amb components de la personalitat i altres factors ambientals creant un cercle viciós i generant l’aparició d’altres símptomes fins que es forma una síndrome, la qual cosa és més complicada de superar.
A més dels símptomes, poden existir les relacions tòxiques i patològiques, ja sigui amb la parella, pares, fills o amics, o una comunicació patològica en general. Per això, a continuació es presenten alguns símptomes individuals i relacionals molt comuns, els quals poden arribar a generar trastorns psicològics de major intensitat.
Ansietat
L'ansietat és un estat fisiològic adaptatiu per a l'ésser humà. Es tracta d'una resposta d'alerta davant d'una amenaça futura percebuda, pel que té molta relació amb la por, encara que en aquest últim, l'amenaça és real i està present. L'estrès, en canvi, es relaciona amb la baixa competència percebuda davant d'una circumstància concreta.
L'ansietat o angoixa es troba present en la majoria de problemes, com els trastorns d'ansietat social, ansietat generalitzada o fòbies. També es troba en els trastorns depressius, addiccions o disfuncions sexuals entre d'altres. A més, està present en dificultats no clíniques, com l'ansietat pel menjar, l'ansietat davant els exàmens, o abans o durant les relacions sexuals, i un llarg etcètera. És en aquest moment quan és recomanable acudir a l'psicòleg.
El problema greu sorgeix quan l'ansietat és intensa, excessiva i persistent. Les seves característiques són les sensacions de tensió, agitació i nerviosisme, acompanyat d'un augment de l'ritme cardíac, respiració accelerada, sensació de debilitat i marejos, entre d'altres. En aquests moments és quan no es pot ajornar més la recerca d'un psicòleg.
Conflictes i disputes familiars i de parella
Sol passar que certs comportaments dins de la parella es perceben com a normals. Aquesta és la dinàmica de la parella i funciona perquè, d'una manera o altra, el sistema familiar està en equilibri.
Tanmateix, hi ha algunes costums establertes i travades en la relació que acaben per deteriorar-la. El component relacional responsable és la manera de comunicar-nos. A nivell psicològic, trobem les interpretacions del que l'altre pensa, fa o diu (que sovint són errònies) a la base de el problema.
D'altra banda, les relacions estan sotmeses a multitud de canvis ambientals, motiu pel qual l'adaptació als canvis és de vital importància. La transició dels fills a l'adultesa, la repartició de tasques de la llar, la freqüència en la neteja de la casa o aspectes de la satisfacció sexual amb la parella exigeixen dots de comunicació, flexibilitat i tolerància per a afrontar-los de manera constructiva. L'aprenentatge d'habilitats socials i l'empatia solen ser ingredients clau per a la seva solució.
Conèixer la pròpia Personalitat
La personalitat és influïda per components genètics i ambientals. A la part biològica en diem temperament i, com la seva arrel etimològica indica, aporta la coloració o el to emocional a la nostra personalitat.
El caràcter és el component après de la personalitat, motiu pel qual entra en joc el context ambiental on es creix.
La conjunció d'aquests dos components és el que en major mesura influeix en la nostra personalitat, els nostres models del món i la nostra forma de relacionar-nos-hi amb ell. No obstant això, igual que som incapaços de percebre el nostre cos íntegrament si no és amb l'ajuda d'un mirall, amb la nostra personalitat passa exactament el mateix: necessitem un mirall terapèutic en el qual reflexar-nos per poder veure'ns. Només el coneixement d'on som permet decidir cap a on anem. En cas contrari, molts dels nostres problemes es poden enquistar perquè no els percebem i no els hi podem donar solució.
Tipus d'enfoc o teràpia en psicologia i validesa científica
A dia d’avui existeix una multiplicitat d’enfocaments terapèutics. No obstant això, molt pocs d’ells tenen validesa empírica i han demostrat una eficàcia real més enllà de l’efecte placebo. En aquest apartat sobrevolem la selva de perspectives terapèutiques i aportem una mica de llum. La idea és que les persones puguin decidir amb criteri sobre el professional que les atendrà.
En aquest punt, cal diferenciar dos aspectes independents. En primer lloc, aquelles teràpies i tractaments que disposen d’una base teòrica fonamentada en la psicologia de les que no. I en segon lloc, aquelles eines i tècniques que consoliden les seves hipòtesis mitjançant contrastació empírica.
Com es pot observar en el requadre, aquestes dimensions formen dos eixos independents. A l’eix horitzontal hi trobem tots aquells enfocaments terapèutics amb una fonamentació en la psicologia i aquells que beuen d’altres fonts.
A l’eix vertical, a l’extrem superior, trobem aquelles teràpies que han obtingut evidència empírica i, en l’altre extrem, aquelles que no en tenen.
La Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC) és el tractament que neix del propi brou de cultiu de mitjan el segle XX i es constitueix com el paradigma científic de la psicologia.
En aquest mateix requadre verd trobem les teràpies de tercera generació, com el Mindfulness o la Teràpia d’Acceptació i Compromís, així com les perspectives de to postmodern, com la Teràpia Constructivista, Humanista i Sistèmica.
En el quadrant inferior dret, trobem aquelles teràpies que neixen del paradigma psicològic però en les que no s’ha trobat massa evidència científica fins al moment que doni suport la seva efectivitat. Aquí podem englobar la psicoanàlisi, la qual mai ha volgut sotmetre’s a l’ull de la ciència (amb alguna petita excepció dins del propi paradigma), juntament amb la teràpia Gestalt o l’Anàlisi Transaccional de Berne.
Finalment, en el requadre vermell, sense base psicològica ni empírica, situaríem totes les pseudoteràpies. Aquest és només un petit exemple de la quantitat de pseudoteràpies. No es troben ubicades en un ordre específic ja que n’hi ha moltes i no les podem posar les unes sobre les altres. En aquest sentit, hi podem trobar des de noms altisonants com la Bioneuroemoción, passant pels clàssics del Tarot, els minerals, la Grafoteràpia o l’Energia dels Chakras. Tots ells comparteixen que, tot i no tenir evidència científica alguna, es nodreixen de parts, sovint inconnexes, d’altres tipus d’enfocaments terapèutics que si que gaudeixen de validesa científica. Amb l’apropiació del seu llenguatge, pretenen aportar legitimitat i credibilitat al seu discurs per atraure el major nombre de gent. Com se sol dir, la millor mentida és aquella que s’amaneix amb algunes veritats, d’aquí el nom relacionat de pseudociència. Els gurus que practiquen aquest tipus de teràpia no tenen cap titulació i es valen d’eines del màrqueting per atraure aquelles persones que es troben en situació de vulnerabilitat. Òbviament, tampoc hi ha cap col·legi professional, com el COPC, que els empari.
Sovint, aquells que practiquen les pseudoteràpies també solen defensar altres postures similars respecte d’altres àmbits de les pseudociències. Així, els trobem defensant l’homeopatia, el terraplansime, la telepatia, l’existència de vides passades, la connexió expiritual, els viatges astrals, els signes zodiacals, la vibració de l’ànima, i teories conspiranoiques de diversa índole.
