Relacions Socials
Papers i Rols Socials
Com és àmpliament sabut, els éssers humans som éssers socials per naturalesa. El que segurament no sigui tan conegut és el com les diferents formes de comunicar-se amb els altres pot afectar tant a nivell patològic com de competència social.
En la comunicació existeixen diversos aspectes a tenir en compte. És comunament conegut que podem distingir entre la comunicació verbal i la no-verbal. Però no tot és tan senzill. Per Erving Goffman (1956), sociòleg canadenc, les persones interactuem en base a un paper, com si d’una obra de teatre es tractés. És a dir, que en cada interacció social interpretem un paper (entès com a pauta d’acció preestablerta). En aquest sentit, no només estarien incloses les persones involucrades en aquest procés comunicatiu que és la interacció humana, sinó que, d’una banda, el decorat, és a dir, el context, també influeix en la comunicació. Per exemple, estar nu en una platja nudista és completament acceptat i, en canvi, en altres llocs pot ser considerat fins i tot un delicte. D’altra banda, la “façana personal“, és a dir l’aparença que tenim (vestimenta, gènere, edat, etc.), i els modals amb que ens comportem, com ara gestos, expressions facials, etc., influeixen de manera dramàtica en el resultat d’aquesta interacció comunicativa. Això si, cal tenir en compte que tots aquests elements també són a la base de tot prejudici.
Segons aquest autor, l’actuació que es realitza és extremadament important ja que ha d’interpretar-se de forma correcta i congruent. Per a això, tot actor, de forma plenament automàtica i inadvertida per a la seva consciència, basa la seva actuació en uns paràmetres molt concrets:
- Idealització: tota actuació ha de ser perfecta, amb l’objectiu de mostrar aquells estàndards cogruentes amb el paper interpretat i amagar aquells que no ho són. Un exemple clar el tenim a les xarxes socials, com Instagram, on la realitat projectada ha passat un filtre per tal de mostrar només allò coherent amb el paper que es vol interpretar. En el món social, doncs, ens esforcem per adaptar-nos a un element irreal, imaginari, perfecte, i ens presentem així als altres.
- Realització Dramàtica: tota actuació ha de destacar o subratllar d’alguna manera aquells signes que compleixin les expectatives del paper interpretat. En altres paraules, a més de ser congruent amb el paper, cal exagerar certs atributs importants per a la credibilitat de el paper.
- Tergiversació: consisteix en la realització d’una falsa actuació, d’interpretar un paper que no es domina, o de mentir en la seva interpretació. La conseqüència social de la descoberta de l’impostor és que donem per fet que, a més del fet concret tergiversat, altres aspectes de la persona també poden ser mentida. És a dir, es generalitza el dubte a tots els aspectes de la persona. Això sol ocórrer en les infidelitats, on la sensació a la parella és d’incredulitat o que en realitat no es coneix a l’altre, que tot ha estat una mentida. Aquest fenomen, d’altra banda, també sol estar involucrat en l’ansietat social i en la síndrome de l’impostor. En aquest últim passa que la persona, tot i interpretar molt bé el seu paper, és a dir, de tenir les competències per al desenvolupament de, per exemple, la seva professió, ell o ella no ho veu d’aquesta manera. Per tant, hi ha un temor constant a que el suposat frau sigui descobert.
Tipus de Comunicació Verbal i no verbal
Tornant a la temàtica de la comunicació verbal i la no-verbal, hem de mencionar a Watzlawick, Bavelas i Jackson (1991) i el seu llibre “La comunicació patològica”, on aprofundeixen en aquests aspectes. Per a aquests autors existeixen dos nivells de comunicació: el nivell de contingut, que pot equiparar-se al que coneixem com a comunicació verbal, i el nivell relacional, que, amb certs matisos, podem entendre com comunicació no verbal. Tots dos aspectes de la comunicació són inseparables i defineixen la relació que s’estableix entre dues o més persones.
Pel que fa al nivell de contingut, fa referència a un objecte extern a la relació i es vincula amb les “dades” o informació concreta que s’està donant. En altres paraules, remet al significat literal del missatge. Per això, al nivell de contingut se’l coneix com a “comunicació digital”.
Pel que fa al nivell relacional, és molt més implícit i la referència és interna a la relació. Remet a com s’ha d’interpretar la informació digital. És a dir, determina el sentit o la forma de la informació i, per tant, està relacionat amb les metadades de la comunicació. En aquest cas, doncs, estem parlant de la forma d’entendre el missatge. Per això, a aquest nivell se li diu “comunicació analògica”, i pretén respondre als aspectes relacionals de la comunicació: qui sóc?, què sóc?, qui ets?, què ets?, qui som?, què som?, com ens tractem?, què tenim permès fer uns i altres?, què no podem fer?. Aquest seria el cas, per exemple, de les persones que mantenen relacions íntimes entre elles però que no han definit prou si són parella o no. En aquest cas, apareixen les discussions sobre si poden tenir relacions amb altres persones, sobre si s’han de tractar com a amics, parella o simples companys de diversió.
En aquest sentit, els conflictes solen aparèixer quan apareix una confusió entre els dos nivells comunicatius. És a dir, quan els problemes s’intenten resoldre en un àmbit comunicatiu però, realment, se situen en l’altre. Per això, si es dóna una importància excessiva al nivell relacional, pot desencadenar una lluita de poder entre els comunicadors, on el contingut sigui el menys important de tot. En aquesta batalla, on només s’estan proposant definicions de la naturalesa de la relació i de si mateixos, es pot arribar a el rebuig mutu i la ruptura de la relació. Vegem-ho amb un exemple. Es tracta d’una reunió d’amics en un bar:
- Jaime:Vinc a pujar el nivell de conversa d’aquesta taula!
Dani: Si, com a tronista, no?
Tal com podem veure, a nivell de contingut, la resposta no té cap sentit lògic. Tot es mou en el terreny dels implícits, en el terreny analògic. És a dir, la resposta no ve motivada perquè en Jaime realment participi en un programa de teleporqueria (nivell de contingut), sinó per la definició de la relació i de si mateix que hi ha implícita (nivell de relació). Metacomunicacionalment, el que Jaume està dient és: “jo sóc més intel·ligent que vosaltres”, cosa que en Dani capta i rebutja aquesta definició de la relació amb una resposta l’implícit del qual seria: “no vagis tan de llest!”.
Habilitats Socials
A dia d’avui ens movem en molts sistemes socials diferents, amb les seves regles i normes particulars. En són exemples la parella, la família, la comunitat de veïns, l’escola, la feina, els amics de la universitat, els de la infància, etc. Cadascú pot fer l’exercici d’esbrinar en quants grups es mou actualment i se sorprendrà de la quantitat de sistemes en els quals hi participa. I no només això, també cal tenir en compte altres contactes socials que formen part del nostre macrosistema sociocultural, com els treballadors del supermercat, els conductors d’autobús, la policia, etc. Per tant, queda clar que les habilitats socials són un element indispensable per al nostre benestar psíquic i mental. Així, és freqüent trobar-se professors, metges o caps, que són molt competents professionalment parlant però, tanmateix, no saben interactuar constructivament amb els seus alumnes, pacients o empleats.
A més, l’hegemonia de les xarxes socials ha tingut molts efectes no desitjats en la comunicació social directa. Així, no és estrany observar com els membres d’un grup ja no interactuen directament, sinó que ho fan a través dels dispositius mòbils. En altres casos, encara que estiguin mantenint una conversa verbal directa, no poden evitar revisar les notificacions de les xarxes socials en el mòbil, com Whatsapp, Facebook o Instagram. Tot això té conseqüències negatives, com el fet que les persones no adquireixin les habilitats necessàries per a comunicar-se amb els altres i, en conseqüència, no puguin mantenir una relació social efectiva i satisfactòria, amb les conseqüències a nivell psicològic que això comporta.
Tenint en compte el que acabem de dir, la mala notícia és que aquestes habilitats són originalment adquirides a través d’experiències prèvies, durant la infància i l’adolescència. I no només a través dels nostres pares i professors, ja que la televisió, el cinema i, en general, els mitjans de comunicació tenen una influència enorme a l’hora de modelar el nostre comportament social. A tot això, cal afegir els efectes que té la nostra pròpia personalitat en el nostre comportament social.
Però la bona notícia és que les nostres respostes a situacions socials es veuen modificades contínuament per les conseqüències socials a què donen lloc. En altres paraules, les habilitats socials es poden entrenar i aquest entrenament té per objectiu ampliar el repertori de competències conductuals a través d’una varietat de situacions. Per tot això, cal entendre que, moltes vegades, a una persona se la pot qualificar com introvertida o com tímida quan, en realitat, és possible que no disposi de les habilitats necessàries per relacionar-se adequadament amb els altres en les interaccions quotidianes.
Per què hauria entrenar les meves habilitats socials?
Les habilitats socials són fonamentals tant com a finalitat en si mateixa com per aconseguir altres objectius en els quals aquestes hi juguen un paper ineludible. És a dir, tant per a iniciar i desenvolupar relacions interpersonals en si mateixes, com per aconseguir altres objectius on les relacions interpersonals juguen un paper intermediari com, per exemple, passar una entrevista de feina i aconseguir una lloc de treball.
En aquest sentit, l’entrenament en habilitats socials està destinat a cobrir una sèrie de dèficits interpersonals i específics, entre els que s’inclouen:
- La manca d’habilitats conversacionals, en general, útils per iniciar i mantenir converses. Aquí podem incloure també les habilitats per afalagar a altres persones per les seves qualitats positives.
- La manca d’habilitats per demanar cites (lligar) o per tenir amics amb qui xerrar cordialment.
- La manca d’assertivitat, que és útil pel maneig de conductes poc raonables per part dels altres. Aquestes habilitats equipen a la persona amb una sèrie de procediments socialment adequats per a expressar sentiments, desacords i peticions perquè l’antagonista canviï la seva conducta poc raonable.
- La manca d’eficàcia en les entrevistes de treball.
Si et sents identificat amb algun d'aquests aspectes, posa't en contacte amb PSICOSALUT
Referències
Goffman, E. (1959). The presentation of Self in Everyday Life. Nueva York: Anchor Books.
Watzlawick, P., Bavelas, J.B., i Jackson, D. (1991 ). La comunicación patológica. Teoría de la comunicación humana. Interacciones, patologías y paradojas . Barcelona: Editoral Herder.
