Personalitat
Introducció
Els antecedents de l’estudi de la personalitat es remunten a la Grècia Clàssica. Empèdocles, Hipòcrates i Galè, entre d’altres, van establir les bases per a la comprensió de la personalitat mitjançant el constructe del temperament i la teoria dels humors. D’aquesta teoria van beure totes les altres concepcions de la personalitat però no va ser fins a mitjans del segle XX que es va definir aquesta disciplina, i el seu estudi va començar un procés d’expansió sense precedents. En aquest moment van sorgir moltes altres perspectives, amb menor influència d’aquestes tradicions filosòfiques i molta més influència del mètode científic per validar o rebutjar les seves premises.
Pel que fa a les aproximacions que apliquen el mètode cientificonatural, podem diferenciar entre l’aproximació clínica, la correlacional, i l’experimental.
- A la primera, com a clínics destacats, podem nomenar Sigmund Freud i la seva teoria del desenvolupament psicosexual, en què la personalitat s’entén com el resultat de tres components: el jo, el superjò i l’allò. També podem esmentar Carl Rogers, que postulava que el determinant fonamental de la conducta és la necessitat de creixement i autorealització. I tampoc podem deixar d’incloure a George Kelly, el qual té una aproximació molt més postmoderna, atès que la seva teoria es basa en els constructes personals amb els que ens interpretem a nosaltres mateixos i als altres.
- Pel que fa a l’aproximació correlacional, podem dir que el que pretenen mesurar són les “diferències individuals”, és a dir, comparar trets entre diferents individus. Com a científics destacats podem nomenar Francis Galton (cosí de Charles Darwin), Charles Spearman, Hans J. Eysenck, i Raymond B. Cattell. En general, partien de posicions properes i compatibles entre elles, de manera que en els anys 90 es va formar un consens entre els experts per a establir els anomenats 5 grans. Es tracta de les 5 dimensions bàsiques de la personalitat: neuroticisme, extraversió, consciència, amabilitat, i obertura a l’experiència.
- Finalment, en l’aproximació experimental es busca la causalitat. En aquesta aproximació podem incloure a Wilhelm Wundt, el considerat pare de la psicologia científica, Hermann Ebbinghaus, i també Iván Pavlov que, juntament amb John B. Watson i Burrhus F. Skinner, són els pares del conductisme clàssic i operant.
Abans d’entrar en matèria, però, hem d’aclarir que l’origen etimològic del concepte “personalitat” prové del llatí tardà, i significa “ús d’una màscara per a la personificació d’un paper en una obra”. La personalitat és un constructe psicològic complex de definir i més complex d’avaluar. On situem la personalitat? És producte de l’entorn, de l’educació i l’aprenentatge, o més aviat de l’herència genètica? És estable durant tota la nostra vida o canvia amb el temps? Som diferents depenent del grup en el qual ens hi trobem o la nostra personalitat és més aviat estàtica? Hi ha problemes o trastorns que poden dificultar la pròpia vida i la d’altres persones? Ens podem formular totes aquestes preguntes i moltes més. En els següents paràgrafs responem algunes d’elles.
Components de la Personalitat
A dia d’avui, podem dir que hi ha quatre elements que integren l’estructura de la personalitat. Serien els fonaments de la personalitat i tots els models que existeixen en l’actualitat es podrien situar dins d’aquesta classificació. No és més que una solució a l’etern conflicte genètica-ambient.
- Constitució: es tracta dels processos biofisiològics que es donen a l’organisme. Podem enumerar l’activació fisiològica d’una persona, el seu metabolisme, etc.
- Temperament: el seu origen etimològic ve de el llatí clàssic, Temperamentum, i significa “barreja en la seva justa proporció”. En aquela època, feia referència als “humors”: sang, bilis groga, bilis negra, i flegma, que, segons Hipòcrates, són els 4 elements fonamentals del cos humà. En l’actualitat, el temperament representa les disposicions emocionals de la persona i tindria un component genètic molt important. Per tant, és una característica molt estable a la personalitat d’un individu que es manifesta des dels primers moments de la vida. Podem enumerar aquí les tendències a sentir ansietat, vergonya, ràbia, por, alegría, etc.
- Caràcter: el seu origen etimològic ve de el grec “Kharax“, que es refereix a “gravar o marcar amb una estaca” i “Ter“, que significa “Agent”. Per tant, el seu significat seria alguna cosa similar a “agent que grava sobre una persona”. Veiem, doncs, que fa referència a l’entorn. És el component menys genètic de la personalitat i, per tant, menys heretable que existeix. Es tracta de la part apresa de la personalitat i queda definida pel conjunt de valors, actituds, creences, necessitats, etc., de cada persona. El caràcter, doncs, s’adquireix al llarg de el procés de socialització i evoluciona al llarg de la vida. El seu nucli és l’autoconcepte, el model intern que cada un té de si mateix.
- Intel·ligència: també té un component genètic molt important i influeix en la personalitat en la mesura en que la intel·ligència és la capacitat de generar, organitzar, estructurar i mantenir tots els processos cognitius.
Dels quatre components, els més importants dins de l’estudi de la personalitat són el Temperament i el Caràcter.
Dimensions de la Personalitat
Un cop vista la influència que tenen els components genètics i els components ambientals a la personalitat, la qual ronda el 50%, podem parlar de les dimensions de la personalitat. Les dimensions de la personalitat descriuen com som, a diferència de l’anterior, on només s’especificava el seu origen (ja sigui dins de l’individu o fora).
Pel que fa a les dimensions temperamentals, podem utilitzar el model PEN d’Eysenck, ja que són les dimensions que més validesa empírica han obtingut. Segons aquest autor, hi ha tres dimensions del temperament independents entre si:
- Eix Extraversió-Introversió: en un extrem d’aquest eix trobaríem les persones altament extravertides i en el costat oposat, les altament introvertides. Les primeres tendeixen a buscar l’estimulació fora de si mateixes, en l’entorn. Són molt susceptibles a l’avorriment, senten aversió per l’aïllament, són assertives, enèrgiques, xerraires i els agrada atreure l’atenció cap a si mateixes. En general tenen una tendència a sentir emocions positives. Per contra, els introvertits tenen tendència a buscar l’estimulació dins de si mateixos, és a dir, en els seus propis pensaments i processos interns. Són percebuts com més reservats o reflexius i tendeixen a realitzar activitats solitàries, com llegir, escriure o meditar. Moltes vegades se senten sobrepassats per la sobreestimulació existent a reunions i esdeveniments socials. La seva manera de processar la informació és més seqüencial i tendeixen a observar i analitzar una situació abans d’actuar. No s’ha de confondre la introversió amb la timidesa, ja que la primera és una preferència personal, mentre que la segona sorgeix d’una reacció emocional egodistònica, és a dir, no desitjada.
Eix Neuroticisme-Estabilitat Emocional: es pot dir que aquelles persones amb un neuroticisme extrem tendeixen a ser més emocionals i sensibles, i pateixen d’una emocionalitat negativa més acusada. Ansietat, preocupació, por, ràbia, frustració, enveja, gelosia, culpa, estat d’ànim depressiu i solitud són algunes de les emocions que les persones amb una disposició neuròtica elevada coneixen molt bé. En ser més sensibles, són una població de més risc de patir trastorns psicològics, com trastorns de l’estat d’ànim, d’ansietat i també abús de substàncies. Per contra, aquelles persones amb baix neuroticisme gaudeixen d’una major estabilitat emocional i són menys reactives a l’estrès. Tendeixen a ser calmats, tranquils, i menys propensos a sentir-se tensos, nerviosos i confosos. En aquest sentit, tot i que no tenen tendència a patir una emocionalitat negativa, no necessàriament solen sentir una emocionalitat positiva.
Eix Psicoticisme: les persones amb una puntuació elevada en psicoticisme es troben sotmeses a un patró d’agressivitat i d’hostilitat interpersonal. Són persones que es caracteritzen per tenir baixa empatia, reaccions impulsives, assumpció de riscos i una major cerca de sensacions noves. Per això, un alt psicoticisme es pot considerar un factor de risc pel consum de drogues i alcohol, el comportament sexual de risc o l’excés de velocitat en la conducció, entre d’altres.
En aquest punt també cal assenyalar les importants aportacions de Jeffrey A. Gray, que proposa els constructes de Sensibilitat al Càstig, que es relacionaria amb la dimensió de Neuroticisme d’Eysenck, i la Sensibilitat a la Recompensa o Reforç, que es relacionaria amb la dimensió d’Extraversió.
Pel que fa a les dimensions de caràcter, en el model de Cloninger es distingeixen tres dimensions que, com s’ha esmentat més amunt, l’aprenentatge i els processos de socialització juguen un paper molt important:
- Autodirecció: aquesta dimensió del caràcter estableix l’habilitat per regular i adaptar el comportament a les demandes de la situació per tal d’aconseguir un objectiu o meta, d’acord amb els propis valors. S’avaluen aspectes com la maduresa, la congruència i l’autoestima.
- Auto-Transcendència: aquest tret de la personalitat té relació amb l’espiritualitat vs el materialisme, la imaginació vs el convencionalisme i l’idealisme vs el pragmatisme. En definitiva, es tracta de la visió que la persona té de si mateixa, dels altres i de el món que l’envolta.
- Cooperació: aquesta dimensió fa referència a la forma en què una persona actua en les seves relacions amb altres persones. En concret, ens parla sobre la capacitat de la persona per a mantenir conductes afiliatives, tolerants, empàtiques, compassives i col·laboradores amb els altres o, més aviat, hostils, agressives, venjatives, oportunistes i egoistes.
Quina utilitat té conèixer la pròpia personalitat?
Conèixer la pròpia personalitat ofereix múltiples possibilitats a tots els nivells: tant a nivell de salut, com laboral, relacional, o de parella. Com a exemple, podem destacar els següents:
- A nivell descriptiu, pot ser útil per a l’autoconeixement i l’autorealització personal. Conèixer en profunditat la personalitat pròpia pot ajudar a saber on som i cap a on ens dirigim. Pot ajudar a establir metes pròpies en tots els aspectes, tant a nivell de hobbies, oci o esports, com a nivell laboral, acadèmic i també relacional.
- Pel que fa al món laboral, conèixer-nos a nosaltres mateixos ens pot ajudar a millorar la nostra performance en entrevistes de treball, a afrontar l’estrès laboral, a decidir en quin tipus de treball ens sentirem més còmodes o, per exemple, a adaptar la nostra forma de comunicar-nos amb els companys de treball i amb els nostres superiors.
- Pel que fa al món acadèmic, ens pot ajudar a decidir què estudiar, on dur a terme els nostres estudis, a organitzar-nos i programar-les tasques, etc.
- A nivell relacional, ens pot ajudar a millorar les nostres relacions familiars i d’amistat, a decidir quin tipus de parella busquem o a millorar la nostra comunicació i ser més assertius.
- Pel que fa a la salut, els beneficis són més que evidents: a nivell explicatiu, conèixer les causes de certes alteracions en la personalitat i els efectes que tenen en si mateix i en les persones que ens envolten, pot millorar substancialment la nostra salut mental. En concret, es poden establir un conjunt de guies i pautes amb l’objectiu de millorar diverses esferes de la nostra vida. Per exemple, saber que som introvertits ens ajuda a entendre per què en determinades situacions ens sentim més aclaparats, o ens pot facilitar la presa de decisions en algun moment donat, si coneixem com podem reaccionar emocionalment. A més, també ens pot ajudar a saber si tenim risc de patir algun tipus de trastorn de personalitat i a prendre mesures al respecte.
Sol·licita el PACK PERSONALITAT a PSICOSALUT
Trastorns de la personalitat
Als manuals de diagnòstic, com el DSM-5, es descriuen 10 trastorns bàsics de la personalitat. Cal tenir en compte que aquests diagnòstics són categorials, és a dir, o el tens o no el tens. No obstant això, aquests trastorns serien manifestacions extremes de les dimensions anteriorment explicades. Les dimensions fan referència a la mida o proporció d’un tret donat. Per exemple, un alt neuroticisme, una alta extraversió i un alt psicoticisme es relacionarien amb el Trastorn Límit de la Personalitat.
- Trastorn de Personalitat Paranoide: és un patró de desconfiança i suspicàcia, de manera que s’interpreten les intencions dels altres com malèvoles.
- Trastorn de Personalitat Esquizoide: es tracta d’un patró de distanciament de les relacions socials i una gamma restringida de l’expressió emocional.
- Trastorn de Personalitat esquizotípica: és un patró de malestar agut en les relacions íntimes, de distorsions cognitives o perceptives, i d’excentricitats del comportament.
- Trastorn de Personalitat Antisocial: és un patró de menyspreu i violació dels drets dels altres.
- Trastorn de Personalitat Límit: es tracta d’un patró de inestablitat de les relacions interpersonals, de la imatge de si mateix i dels afectes, amb una impulsivitat molt accentuada.
- Trastorn de la Personalitat histriònica: és un patró d’emotivitat i de cerca d’atenció excessives.
- Trastorn de Personalitat Narcisista: és un patró de grandiositat, necessitat d’admiració i falta d’empatia.
- Trastorn de Personalitat evitativa: es tracta d’un patró d’inhibició social, sentiments d’inadequació i hipersensibilitat a l’avaluació negativa.
- Trastorn de Personalitat Dependent: és un patró de comportament de submissió i adhesió relacionat amb una necessitat excessiva de ser cuidat.
- Trastorn de la Personalitat Obsessiu-Compulsiu: és un patró de preocupació per l’ordre, el perfeccionisme i el control.
Tots els patrons de personalitat anteriorment descrits es poden agrupar sota tres categories o clústers, atès que comparteixen unes característiques comunes.
- Clúster A: es tracta de l’anomenat grup excèntric i agrupa els trastorns de personalitat paranoide, esquizoide i esquizotípic.
- Clúster B: és l’anomenat grup dramàtic o emocional i inclou els trastorns antisocial, histriònic, límit i narcisista de la personalitat.
- Clúster C: en aquest grup, denominat grup temorós-ansiós, es comprenen els trastorns de la personalitat dependent, evitativa i obsessiu-compulsiva.
