Família
Relacions de Vincle
Per parlar de relacions familiars hem d’entendre què és el vincle. De manera molt resumida, podem dir que el vincle és el llaç emocional que es crea entre l’infant i els cuidadors principals, la funció és garantir la seva supervivència. Aquest llaç és el responsable de fixar els patrons de relació amb els altres al llarg de la vida. Per tant, té una importància transcendental en la psicologia i l’estabilitat emocional de les persones.
Al principi, aquest vincle està destinat a satisfer les necessitats bàsiques de l’infant, com la son, l’alimentació i la seguretat, ja que les criatures humanes són intensament dependents dels seus cuidadors durant molts anys.
Els cuidadors, doncs, actuen com un refugi per a l’infant, capaç de regular les emocions i el malestar que poden sentir, garantir-los protecció davant el perill, i un “salvavides” davant les conductes exploratòries naturals de tot ésser viu. En altres paraules, per a que els pares exerceixin la funció de protecció i seguretat en relació amb els fills, hi ha una vinculació emocional de confiança que la fa possible.
En aquest sentit, el nen oscil·la entre dos tipus de conducta diferents i complementàries. D’una banda, trobem les conductes d’allunyament, ja que aquest té la necessitat innata de relacionar-se i explorar el món exterior, per exemple, mitjançant el joc. Per l’altre costat, tenim les conductes d’acostament, destinades a satisfer les seves necessitats més bàsiques i calmar el seu malestar davant algunes experiències amb el món exterior. És per això que la funció bàsica del cuidador és saber identificar aquests senyals i donar-los-hi una resposta adequada.
Així, els problemes apareixen quan les respostes del cuidador no cobreixen aquestes necessitats bàsiques, cosa que té conseqüències importants a nivell maduratiu, arribant a ocasionar diversos problemes psicològics i relacionals en la vida adulta. El vincle, doncs, és la base de l’autoestima i de la confiança en les pròpies accions.
L’autoregulació emocional, l’empatia, l’altruisme, i les habilitats socials com la cooperació i l’assertivitat, es desenvolupen de fora cap a dins, i ho fan gràcies a l’enllaç establert entre pares i fills. En aquest sentit, podem parlar de quatre tipus de vincle (Melero i Cantero, 2008):
- Vincle Segur: es caracteritza per disposar d’un model mental positiu, elevada autoestima, absència de problemes interpersonals seriosos, confiança en si mateix i en els altres, i un desig de tenir intimitat amb els altres. Per tant, és una persona segura de si mateixa que manté un equilibri entre les necessitats afectives i l’autonomia personal. Aquest estil de vincle té el seu origen en la gran seguretat a nivell físic i emocional que proporcionen els pares. Aquests proporcionen afecte i protecció en la seva justa mesura, fomentant l’autonomia de l’infant i respectant la seva intimitat, sempre deixant un espai adequat perquè pugui prendre les seves pròpies decisions. En concret, el cuidador es mostra pacient a l’hora d’explicar allò que no entenen, li fa cas quan mostra curiositat pel que passa en l’entorn i li proporciona feedback, li posa límits de forma sensible i raonable, mostra empatia, respecte les seves emocions , i es mostra predictible i coherent amb les seves accions.
- Vincle Dependent o Preocupat: aquestes persones construeixen un model negatiu de si mateixos i positiu dels altres. Es caracteritzen per posseir una baixa autoestima, conductes de dependència, amb una gran necessitat d’aprovació i una preocupació excessiva per les relacions. Solen tenir un locus de control extern, de manera que assumeixen que els seus actes no tenen relació directa amb les seves conseqüències, convertint-les en persones que constantment busquen confirmació per part dels altres. A més, es perceben a si mateixes com ineficaços socialment i incapaces de fer-se estimar, mostrant sempre un temor a un possible abandonament. No obstant això, aquestes persones, per la seva dependència emocional, poden mostrar-se hostils i geloses en les seves relacions, ja que perceben com amenaçadors un gran nombre de conductes. La seva personalitat d’adult, doncs, té certes connexions amb el Trastorn Histriònic de la Personalitat. Aquest tipus de vincle s’origina perquè el cuidador satisfà les seves necessitats només algunes vegades, de manera intermitent, cosa que genera una sensació d’inseguretat en l’infant: en ocasions, els cuidadors es mostren afectuosos, animats, tranquils i amb ganes de relacionar-se amb el nen, mentre que en altres ocasions es mostren distants i inaccessibles. És a dir, el cuidador és imprevisible per al nen, de manera que aquest intensifica les seves demandes d’atenció perquè el seu pare o mare respongui a les seves peticions d’auxili. Aquesta relació pare-fill es caracteritza per la persistència de l’infant a cridar l’atenció de l’cuidador, motiu pel qual la seva expressió emocional és més intensa amb l’objectiu de cridar l’atenció de la mare o del pare. Per aquesta raó es mostren molt emocionals, hipersensibles, sovint exagerats, i demandants.
- Vincle Evitatiu: aquest tipus de vincle es caracteritza per tenir un model mental positiu de si mateix però negatiu dels altres, una elevada autosuficiència emocional, una baixa activació de les necessitats d’afecció i una gran orientació a l’assoliment i consecució de metes personals. D’altra banda, solen sentir una gran incomoditat amb la intimitat i una consideració de les relacions interpersonals com una cosa secundària a les qüestions materials. En aquest cas, a diferència de l’estil de Vincle Dependent, el seu temor és a el rebuig. Són persones pragmàtiques, molt orientades a objectius, que moltes vegades menyspreen les relacions personals íntimes. Si és el cas, no toleren l’emocionalitat negativa, pel que solen evitar-la mitjançant la realització d’altres conductes substitutòries, de vegades compulsives i / o addictives. També són propensos a patir simptomatologia diversa de tipus somàtic (p.e. mals de cap o d’estómac), ansiós, depressiu o fòbic. D’adults, mostren dificultats per identificar, sentir i expressar les emocions, i tenen l’aparença de persones autònomes i autosuficients. Solen proporcionar seguretat als altres, ja que han negat les pròpies mancances i vulnerabilitats. En aquest sentit, personalitat pot acostar-se al Trastorn de Personalitat Esquizoide o narcissista, però també pot tenir trets obsessius. L’arrel d’aquest estil d’afecció es troba en el fet que el cuidador o cuidadors amb prou feina satisfan les necessitats de l’infant, principalment en relació a l’esfera emocional. És a dir, el pare o mare proporciona aliment i té cura de la seva salut física, però desatén les seves necessitats emocionals, probablement perquè els pares també hagin tingut aquest tipus de vincle amb els pares. A causa d’això, l’única estratègia viable que li queda a l’infant és l’autosuficiència emocional: el nen ha de desconnectar emocionalment i deixar d’expressar les seves emocions per estar prop dels seus pares i no ser rebutjat.
- Vincle Temerós, hostil o desorganitzat: finalment, l’estil de vincle desorganitzat es caracteritza per tenir un model negatiu tant de si mateix com dels altres. Solen sentir-se incòmodes en situacions íntimes i tenen una gran necessitat d’aprovació. D’adults tenen dificultats per identificar les seves emocions, tenen un sentiment constant de confusió interna, i dificultats per entendre el que pensen o senten, i una falta d’empatia considerable. Sovint, són vistos com a persones inestables, poc predictibles, perilloses, dolentes i conflictives, i les seves relacions familiars i socials solen ser caòtiques, basades en la imposició i l’autoritarisme, algunes vegades utilitzant la victimització com a eina de manipulació, i d’altres l’autoritarisme. Aquesta vivència del perill relacional fa que tendeixin a projectar les seves pròpies emocions i fets en els altres, acusant-los del que ells mateixos provoquen. Moltes vegades, com a estratègia d’autoregulació, tendeixen a autolesionar-se. Aquest estil de vincle té gran relació amb el Trastorn Límit de la Personalitat. El seu origen se sol trobar en el maltractament o abús infantil, ja que el cuidador es mostra agressiu i violent. Aquests nens, doncs, viuen una paradoxa ja que les persones que els han de cuidar i proporcionar seguretat, són aquells que el maltracten. No obstant això, l’infant no pot sobreviure sense el seu cuidador, de manera que l’única alternativa que li queda és mantenir-se a prop seu i suportar les agressions. En aquest cas, el seu mètode per sobreviure a aquesta situació és la desconnexió i paràlisi emocional, ja que es troba totalment indefens per no poder fer absolutament res per fer front al perill. Això també s’anomena dissociació, i es caracteritza per una pèrdua de contacte amb la realitat. En altres paraules, la reacció normal d’un nen davant d’un perill o una agressió és cridar per demanar auxili però, però aquests crits poden provocar majors agressions per part del cuidador, de manera que l’única estratègia que li queda és paralitzar-se i deixar de sentir. A mesura que van creixent i es fan prou forts, el menor intentarà guanyar el control de la relació, i l’estratègia per fer-ho és també extrema: o la cura, o l’agressió. Mitjançant l’ús d’aquestes estratègies poden mantenir el control absolut de la relació ja que, d’una banda el temen, però de l’altra, el necessiten. El cercle es repeteix de forma inversa.
L'estil educatiu dels pares és molt important
Un cop entès què és el vincle, podem introduir el concepte d’estil educatiu o estil de criança (Schaefer, 1959; Maccoby i Martin, 1983). La forma de comportar-se dels pares respecte dels seus fills es pot classificar en dues dimensions: el grau de calidesa emocional i el grau de control o exigència.
- Calidesa emocional: fa referència al suport aportat pels pares i el seu dèficit s’expressa mitjançant la indiferència vers als fills, la manca de disponibilitat dels pares, la fredor i fins i tot el rebuig, mentre que en el costat oposat tindríem l’empatia, la cura, la calidesa afectiva, el respecte, la formulació d’elogis i lloances, gestos d’aprovació, ajuda, cooperació, etc.
- Control: té l’objectiu de dirigir la conducta dels fills i en el seu grau extrem es visualitza amb la intrusió, el control hostil, la possessivitat, la retirada de la relació, la coerció, així com en la pressió o el gran nombre de demandes que els pares exerceixen sobre els seus fills. El nivell més baix de control es caracteritza per l’absència de reforç, la disciplina laxa, i l’autonomia extrema.
Aquestes dues dimensions són independents entre si i, si les creuem, obtenim quatre quadrants que donen lloc a quatre estils parentals diferents:
- Democràtic: alta calidesa i alt control. En aquest estil educatiu, els pares tracten de dirigir l’activitat dels seus fills imposant rols i conductes madures. El raonament i la negociació racional són les eines que utilitzen per tal d’aconseguir-ho, i l’acceptació dels drets i deures dels pares i dels fills són clars. Per tant, es respecta la seva autonomia, i el seu desenvolupament individual i personal, tenint en compte l’etapa evolutiva en la qual es troben. Existeix, doncs una comunicació bidireccional i una reciprocitat jeràrquica, ja que es fa evident que cada membre de la família té drets i deures, tant propis com pel que fa a la resta de components de la família. És l’estil educatiu més flexible. Els efectes que té en la descendència és que es promou la seva autoestima, adquireix competències i habilitats socials importants, es fomenta la seva empatia, té major benestar psicològic i hi ha un nivell inferior de conflictivitat entre pares i fills. Aquest estil educatiu s’associa a baixos nivells de consum d’alcohol i cànnabis en l’adolescència i a un millor ajust psicològic.
- Autoritari: fredor afectiva i alt control. En aquest cas, els pares valoren l’obediència com una virtut, per la qual cosa requereixen la submissió dels fills per guanyar-se el seu respecte. La dedicació a les tasques marcades, el seguiment del full de ruta dels pares, la tradició i la preservació de l’ordre són altres valors i actituds que són apreciades en aquest tipus de família. Recorren amb facilitat al càstig i d’altres mesures de força, i solen optar per restringir l’autonomia dels fills, ja que aquests estan subordinats respecte als pares. Dediquen un gran esforç a controlar, influir i avaluar el comportament dels seus fills en base a uns patrons rígids preestablerts. A més, no ajusten la intensitat de la disciplina en funció de la gravetat de la infracció i no utilitzen tècniques de negociació de conflicte. El diàleg sol ser difícil i, de vegades, rebutgen els seus fills com a mesura disciplinària. En el seu extrem, poden intentar afirmar el seu poder mitjançant l’ús de càstigs físics, amenaces verbals, retirada de privilegis i altres tècniques coercitives. Les repercussions en els fills són negatives i, sovint, no tenen habilitats socials importants, pateixen de baixa autonomia personal i creativitat, tenen baixa autoestima, són reservats i els costa definir i perseguir els seus objectius. Es caracteritzen per ser poc comunicatius i afectuosos.
- Permissiu indulgent o sobreprotector: alta calidesa i baix control. Representa el costat oposat a l’anterior estil educatiu en el qual els pares proporcionen una gran autonomia als fills, sempre que no es posi en perill la seva supervivència física. Hi ha un rebuig del control per part dels pares i no assumeixen un rol d’autoritat, de manera que no hi ha restriccions ni càstigs, evidenciant una manca de límits important. El grau d’exigència respecte a l’execució de les seves tasques és baix i solen mostrar indiferència i passivitat davant les actituds i conductes dels seus fills, ja siguin positives o negatives. No hi ha normes en la distribució de les tasques ni tampoc en els horaris dins de la llar. Hi accedeixen fàcilment als desitjos dels seus fills i solen tolerar l’expressió dels seus impulsos, inclosos l’agressivitat i la ira. Això no implica que els pares no es preocupin pels seus fills, ja que atenen les seves necessitats i també els preocupa la seva formació. El problema és que no saben com exercir el rol parental de guia. En aquest cas, no hi ha models familiars amb els que els fills puguin identificar-se o imitar, i poden aparèixer conductes agressives i antisocials per part dels fills. El seu grau de dependència és elevat i mostren baixos nivells de maduresa i èxit personal.
- Permissiu Negligent o Indiferent: fredor afectiva i baix control. És l’estil més oposat al democràtic i es caracteritza per la no implicació afectiva en els assumptes dels seus fills i per la dimissió i l’abandó en la tasca educativa. La raó d’això no és d’arrel ideològica, sinó pragmàtica, ja que prioritzen el seu temps personal, els seus interessos i la seva comoditat per davant de la dels seus fills. Per això, els resulta més còmode no posar normes, ja que implica l’esforç d’establir un diàleg i una vigilància que no volen exercir. D’altra banda, tampoc poden evitar explosions irracionals d’ira contra els seus fills quan aquests els resulten excessivament molestos. Ja que la incoherència parental i la baixa sistematització educativa són característiques d’aquest estil, de vegades poden fer ús d’amenaces, insults, crits, humiliacions i càstigs físics, mentre que d’altres vegades, i si els seus recursos els ho permeten, poden complaure’ls amb objectes materials i regals. En les seves formes més lleus, aquest estil es caracteritza per una falta d’implicació en l’educació i les activitats dels seus fills. Els pares ignoren quines activitats realitzen, no coneixen als seus amics o què fan quan es troben fora de la llar. És l’estil que té uns efectes socialitzadors més negatius. Les conseqüències en els menors són un baix desenvolupament de les seves capacitats cognitives, baixa autoestima, baix èxit escolar, baixa autonomia i un ús irresponsable de la seva llibertat.
Referencies
MacCoby, E.E., i Martin, J.A. (1983). Socializations in the context of the family: Parent-child interactions. En P.H. Mussen (Ed.), Handbook of child psychology (pp. 1-102). New York, NY: Wiley.
Melero, R., i Cantero, M.J. (2008). Los estilos afectivos en la población española: un cuestionario de evaluación del apego adulto. Clínica y Salud, 19(1), 83-100.
Schaefer, E. S. (1959). A circumplex model for maternal behaviour. Journal of Abnormal Social Psychology, 59, 226-235.
